EL MITE DE PROMETEU, LLADRE DEL FOC

Prometeu va ser el tità que va crear la humanitat a partir de fang i aigua, a semblança dels déus. Quan la guerra entre els déus olímpics i els titans, anomenada titanomàquia, va acabar, Prometeu va rendir culte a Zeus, com tota la resta de titans, encara que la relació entre ells no era gaire bona. Eren molt diferents, i tard o d'hora havia d'esclatar el conflicte. Tant és així, que un dia Prometeu, que no considerava just que mentre els déus vivien en l’opulència els homes haguessin de maldar per sobreviure, va voler enganyar Zeus. Prometeu es va presentar al seu palau amb dues bosses. L'una, lluent i bonica. L'altra, bruta i lletja, i li va plantejar el problema que l'amoïnava. Li va dir que els déus no necessitaven les ofrenes dels humans, i que els humans, en canvi, sí que necessitaven disposar per a ells de totes aquelles ofrenes que dedicaven als déus. Prometeu va proposar a Zeus que, a partir d'aquell moment, es repartissin els béns. La bossa que triés Zeus seria, d'aleshores i per sempre, el que la humanitat donaria com a ofrena als déus. La que no triés, la que es quedarien els humans per a ells per sempre més. I Zeus, malgrat les advertències d'Hermes, va elegir la bossa lluent i més bonica, sense saber que Prometeu, que sabia que escolliria precisament aquella, l'havia omplerta d'ossos. Havia guardat la carn i el greix dels animals dins la bossa lletja, que a partir de llavors seria per als humans. Enrabiat, Zeus va voler castigar Prometeu per l'engany. Va decidir treure el foc del món dels homes, ja que eren els amics de Prometeu. Així, encara que tinguessin tota la carn, no la podrien cuinar. I això va provocar una catàsrofe entre els humans, que ja no podien escalfar-se ni coure els aliments. Per ajudar-los, Prometeu va robar el foc de nou als déus i el va tornar als homes. Li va fer veure a Zeus que qui l'havia enganyat havia estat ell, no els humans. Zeus, aleshores, va decidir encadenar Prometeu a les muntanyes del Caucas, on una àguila se li menjava el fetge cada dia, i durant la nit se li regenerava, i així un dia darrere l'altre.